Mi yo de verdad quiere volver.

Quan t'emportis tota la sorra que emborrona al meu camí, temps decebut, deixa que l'aigua de l'alegria m'acaroni la cara, que els dies siguin perfectes.
No matis ilusions sense dibuixar, i ajuda'm a escriure un present, gran, més gran encara!

M'ho mereixo! Ho necessito.

Les forces se'n van, els dies són molt durs, jo tan sols vull mirades profundes i somriures interminables en la memoria. Vull l'alegria que em dóna vida...

Que torni l'Adriana, la que tothom estima, no aquest esbós d'ella mateixa que tristement camina pels dies de juny plens de paperassa.

Ningú valora res. Jo valoro el més insignificant... I si em vaig al meu món paral·lel una estoneta? Oh, no, demà m'esperen més exàmens i cares agobiades de gent que no estima la seva feina!

Ja no sé d'on treure la força, les ganes... Ningú m'ajuda, només les cançons de la dona de la foto m'estiren a aguantar fins al final.

Ella i persones que estimo i són fantàstiques.

Tot plegat segur que surto d'aquesta i les que se me'n possin al davant.

En las buenas y en las malas, los que estais siempre conmigo, OS QUIERO DE AQUÍ AL CIELO